LA CLASSE OBRERA NO VOTA. S'ORGANITZA I LLUITA!

 

Els Treballadors/res som de nou a la crida a les urnes el pròxim 20 de novembre. Enmig de la immensa crisi en què ens trobem, els partits malden per convèncer-nos que un canvi de govern va a poder “canviar” la situació. Malgrat l'atur, que s'ha tornat crònic -atès que no s'espera una recuperació econòmica en diversos anys-, de la penosa situació dels bancs i del manteniment de l'especulació com a base del sistema, una vegada més els uns i els altres tornen a parlar-nos de solucions “per a eixir de la crisi”.

Però les eventuals eixides a la conjuntura econòmica en la qual ens trobem no dependran del govern que s'instal·le a Madrid el pròxim 21 de novembre. En l'entorn globalitzat en què ens trobem, els governs nacionals no compten amb marge de maniobra per a poder emprendre accions individuals enfront de la crisi. Més encara, dins de l'Unió Europea, veiem com les decisions que ens afecten directament, es couen en l'autèntic centre de poder del continent, que és Alemanya i en menor mesura, França. Unes decisions, a més, que manquen de contingut social, en les quals les necessitats de la població -dels votants, per tant-, no són considerades ni tan sols en últim lloc. La prioritat, amb caràcter absolut, és evitar una fallida bancària massiva davant la impossibilitat manifesta dels estats europeus de fer front al deute contret. Com hem pogut veure amb la gestió feta per Zapatero, els socialistes han hagut de plegar-se totalment als designis imposats pel Banc Central Europeu i l'eix franc-alemany, arribant fins i tot a promoure una reforma “*express” de la constitució per a garantir als prestadors estrangers que el pagament del deute serà una prioritat per a Espanya per sobre de qualsevol altra despesa. Un reconeixement, exprés, que els interessos dels poders financers estaran situats molt per sobre de les necessitats de les persones, vengen com vengen les coses en el futur. Aquest fet, per si solament, revela la posició en la qual es troba la sobirania nacional respecte al poder del món financer i adona, de forma explicita, de la capacitat de moviments amb els quals expliquen els governs de cada país. 

Para leer todo el artículo: www.cnt.es