Com sempre sol passar en temps de crisi, l'historia és repeteix. A Europa l'extrema dreta pren de front cap al poder, a Espanya, la dreta més moderada ha resultat ser tot un èxit a les passades eleccions i, poc a poc, açò va a més. La por, la inseguretat i altres factors sempre fan girar les mirades a les formes elitistes i d'aparença militaritzada com solen ser els grups d'ultra dreta amb disfresses molt semblants al moviment autònom com ho solen fer els anarquista. No obstant, no oblidem a l'esquerre, amb l'imatge immaculada del políticament correcte i amb una actitud liberal i tecnòcrata, on també fan ressenya als antics comunistes-marxistes de desorbitada autoritat i de jerarquització per al control popular.
El fundador de la falange espanyola, Primo de Ribera ja es va fixar amb els colors que representaven al moviment obrer anarquista ibèric, inclús amb el seu model transformador d'organitzar l'economia mitjançant el sindicat i el seu context revolucionari fent front al liberalisme i a les formes de dominació tant de la dreta com de l'esquerre. Doncs en aquest temps passa absolutament el mateix, els grupuscles juvenils de l'extrema dreta adapten a imatge i semblança el concepte iconoclasta i l'actitud rebel junt a una corrent populista que són perseguits deliberadament per certs partits polítics com AN, CasaPound, MSR, etc... Sempre i tant, no deixen de caure dins el rol del reformisme més estúpid de l'extrema esquerre com són les subvencions i creacions d'associacions per jugar dins d'un sistema on ells s'etiqueten AntiSistema. I no deguem d'oblidar que per molt rebels que es disfressen, sempre existeix una imatge viva a carn crua d'un lider indiscutible que articula i dirigeix al moviment baix el criteri de defendre'ns dels immigrants amb un discurs bastant intel·ligent però despiadat.
Deguem de tenir en conter, que l'index de lectura més elevat que existeix, prové de grups com aquests. Això vol dir que no deguem de menysprear i menys, de tatxar-los d'ignorants. Són grups que aprofiten l'odi social i la disconformitat en general per captar l'ona del mateix odi, on creix a una velocitat pausada pels subterranis de les grans i mitjanes urbes. Són llestos, no ho oblidem, saben com jugar les cartes, com fer nom a les seues institucions, com sentir-se importants (per a be o per a mal) a l'hora d'actuar com a tals. La fúria existent contra ells, sol ser beneficiosa també per a ells, saben quan ser racionals i quan ser ells mateixa.
Per altra banda. Què fa la joventut? Tant dins dels moviments de l'esquerre més radicalitzada i inclús grups amb un sentit més crític, autònom i anarquista, sempre se'ls relació en una orbita alcoholitzada i amb una gran quantitat de graus de drogoaddicció. Entre L'apassionament sectari, el concepte de llibertat com "faig el que en dona la gana i quan en dona la gana" sense responsabilitat alguna, la falta de compromís dins dels moviments assemblearis i el no saber dir NO a la quantitat de festa moderna d'alcolització, de drogoaddicció i totalment desmoralitzadora, ens fa acceptar involuntàriament el sistema imposat. No ens adonem que som el reflex del capitalisme salvatge, seguim tal qual la normativa de l'entreteniment absurd que impedeix la creació de l'oci lúdic, sa i esportiu. Per no parlar de les tribus urbanes, eixes modes tant perjudicadores per al moviment anarquista en general, eixa joventut que amb la seua passivitat, passotisme fumeta i la preocupació absurda per sentir-se identificat entre els diferents estils musicals i distints pentinats, ens fan perdre un temps valiosissim per debatre, escriure, llegir, fer tot tipus d'esport, formar-se tant intel·lectualment com físicament. Activitats sanes i enriquidores per a nosaltres mateixa i el nostre entorn, ser autocrítics (sobretot) respecte al que fem i el que no fem, a qui beneficia i a qui perjudica.
Mai recordem l'arma més important que enforteix als moviments assemblearis, L'AUTOCRÍTICA. Deguem de ser honestos i humils en l'anàlisi dels nostres compromisos, no tindre por i menys dubtar per tirar a terra qualsevol esforç individual o col·lectiu en la implicació d'una lluita. Deixem a banda les modes o tendències musicals i estètiques, d'autoetiquetar-se com a Anti.. o ...isme, deixar de mostrar-nos com un escaparate al món i sentir-ho de veres amb els nostres actes i deixar que els sentiments fluïsquen des del cor i no d'un partxe o d'un pentinat. La lluita continua des de la sinceritat, no hi ha que prometre res, sols hi ha que construir dins de les nostres possibilitats i sobretot afrontar baix la responsabilitat corresponent les nostres accions. Ja va sent hora d'acceptar la realitat com a tal, d'afrontar el compromís que ens pertany per la nostra part el futur de les nostres vides, sense tabús, sense rols, amb violència o sense ella, amb diplomàcia o amb vulgaritat però sempre aspirant una societat popular mitjançant l'assemblea, l'autogestió, el federalisme i la solidaritat.
Esbos repenti del 31 de Gener del 2012
anònim molt afí a la CNT
